Arribem a la costa i arriba la calor. A les 9 del matí 35 graus on fem escala tècnica. Cap a la 1 arribem a Çiralı. El paisatge és una barreja de la Costa Brava i la película el Canons de Navarone. Arribem al càmping que teníem ullat a l’extrem de la platja, sota un Sol de justícia i un aire que sembla el mateix que et fot un cop de puny a la cara quan obres la porta del forn per mirar si els canelons estan a punt el dia de Sant Esteve.
El càmping està ple de famílies turques amb dos o tres generacions, nens, estenedors, olles, gallines… Total que ens fa la impressió d’estar en un càmping de Castelldefels (amb tots els respectes) de fa 20 anys, fent el dominguero.
Aquí poques coses a fer, a part d’anar a ja platja o anar a veure les ruïnes d’Olympos, al capdavall de la platja que fa 3 quilòmetres, i que com haureu endevinat és just a l’altre punta d’on són nosaltres.
També hi ha per veure les Chimeres (qui tingui interès que cerqui la Quimera i el Belorofont de la mitologia grega) forats que expulsen gas natural que s’inflama en contacte amb l’aire.
Els veïns del càmping es mostren molt amables i acabem jugant a cartes o conversant tot i no tenir idea de turc, nosaltres, no català o inglés ells, o menjant síndria plegats. A vegades tenim la sensació de ser l’atracció turística de la rutinària vida del càmping
Finalment, després e dos dies de platja marxem cap a Kaș, camí e Pamukkale.
