Després e sortir de Kaş i descansar una nit a Faralya, a la Vall de les papallones, al sud de Fetihye (lloc on s’ha de tornar amb una setmana de temps), enfilem cap a Pamukkale, per visitar les banyeres de travertí i la ciutat de Hierapolis, enganxada a les piscines.
Fem la visita de tarda per evitar la massa ingent de tours, i tot i així trobem molta gent. El recorregut principal va de l’entrada pujant per una pendent cap a la part alta. El recorregut el fas descalç perquè va baixant aigua calenta, i tot i que sembla que hauràs de relliscar i obrir-te el cap en qualsevol moment el terra s’arrapa moltíssim.
Tot és de color blanc com núvols de cotó fluix. De fet Pamukkale significa castells e cotó.
La pendent per la que podem es una antiga carretera que a algun il·luminat ser li va acudir fer, destruint part de les banyeres, per arribar a la part alta on els romans habiten construit la ciutat de Hierapolis com a centre termal. El mateix individu o individus varen destruir part de la ciutat romana per a fer uns hotels… I es que els mediterranis som així, barregem les pedres, els hotels, el ciment i els diners com més ens convé…. Corrupció? Especulació? Segur que ens dirien que era una oportunitat o un decisió pel bé comú.
Per sort el conjunt va ser declarat patrimoni de la humanitat i van obligar a demolir els hotels i treure la carretera on han construït piscines artificials simulades i tiren aigua per accelerar el procés natural, regenerar les piscines i quedar com si no hagués passat res.
El més destacable, el teatre de la ciutat romana: espectacular, amb part de l’escena reconstruïda.
Per altra banda, si et separes de la multitud pots trobar piscines molt maques que sumades a la posta de Sol, acaben d’arrodonir la visita.
En resum, un lloc molt massificat, però que bé val una missa!
