Sortim de casa del Couch, que s’ha endut per esmorzar la paella que va sobrar ahir (I si…si, vam preparar una paella pel couch…) i anem camí del nord de l’illa, cap al Parc Nacional Abel Tasman. El dia pinta bé i fa Sol després de dies de pluja. Pel camí recollim dos francesos que van a un poble proper per agafar una barca i fer un tour. I ja van 3 autoestopistes. Només fem que recollir gent! Deixem els francesos i parem a una platgeta a fer una sidra i unes patates fregides, “relaxing cup of tea in playa mayor”
Pel camí parem a l’Apple Split Rock. Una gran pedra partida al mig d’una platja que sembla del Carib: vegetació frondosa fins al mar, sorra blanca (o negra) i un color d’aigua molt turquesa. El que no és igual és la intensitat del Sol i la temperatura de l’aigua, que tampoc és freda perquè estem a finals d’estiu, però no té temperatura caribenya.
Continuem i anem pujant amunt entre muntanyes de 800 metres, prats plens d’ovelles i vaques, i rierols i rieres que baixen bastant plens. Finalment, amb la marea baixa, arribem a la Wharariki Beach. Per fer el tram final caminem per unes muntanyetes d’herba verda, plenes d’ovelles i res fa pensar que estiguem quasi al nivell del mar, fins que finalment trepitgem la sorra i caminem per una platja immensa presidida per unes roques colossals… més aviat illes, algunes d’elles amb uns arcs espectaculars.
De tornada recollim un paio que havia decidit anar a viure al bosc i que no va aguantar ni tres dies. El “ultimo superviviente” ha fet molt de mal. A més li va d’un pèl que no perd el vol que l’havia de dur cap a Auckland… es pot dir que vam fer la bona acció del dia. Arribem a casa del nou couch just per xerrar una estona i anar a dormir.
