El nostre objectiu és anar a conèixer el bosc humit de la Costa Oest. Sortim de Richmond i enfilem cap al sud. Ha plogut a la nit i avui continua plovent. Estem sota el segon cicló que atravessa les illes en pocs dies. Estem de pega. En fi… anem tirant per uns paisatges cada vegada més humits, amb boscos més alts i herba per tot arreu. Per la carretera quantitat d’operaris arreglant desperfectes de la pluja. No parem de pujar i baixar, perquè hem d’atravessar les muntanyes. És un camí molt xulo, però que al final es fa monòton com aquesta explicació. Per tant aprofito per comentar una curiositat. Els carrets del supermercat a Nova Zelanda només tenen les rodes de davant giratories. Això, que d’entrada semblaria un iconvenient, fa una conducció més fluida i amb menys entrebancs un cop li agafes el truc. Has de maniobrar correctament i anticipar-te als obstacles… Al final és divertit i tot (Intentarem penjar un video en primera persona gravat en un super)
Finalment arribem a Westport, un poble tret del mateix Far-west americà. No és d’estranyar perquè a Nova Zelanda hi havia hagut una febre de l’or i en queden exemples per tota la illa. Fem parada i fonda en un hotel que sembla ben bé un Saloon!
El dia següent, veient el temps que tenim i el que ve, tenim previst canviar de costa i atravessar la illa de costa a costa fins a Christchurch.
Tota la nit ha plogut i després de l’especial “Esmorzar del miner” arrenquem cap a l’Arthur’s Pass. Pel camí veiem les colonies de foques descansant després de dies de caça i també les Pancake rocks, unes curioses formacions rocoses amb la forma de tortitas apilades una sobre l’altra. Vist aixà enfilem cap a la muntanya. L’Arthur’s Pass és un port de muntanya a uns 900 metres, però per la seva llargada, vegetació i clima és considerat un pas alpí. En el sentit que el fem nosaltres (d’oest a est), arrenca amb un pujada molt forta, que amb el nostre Nissan Tida em venen ganes de baixar i apretar darrera, no fos cas que s’aturés o anés avall! Un cop a dalt, i baixant per l’altra banda, unes planúries semi-desèrtiques i fluvials, amb rius amplíssims i ponts-passera interminables enmig de planes on les glaceres han modelat un paisatge ple de pedres i residus de l’erosió. Molt maco de veure, la veritat. La part final…. verd, herba, aigua, vaques i ovelles…. i finalment arribem a Christchurch. La ciutat molt nova i encara reconstruint coses després dels terratrèmols de 2011; per nosaltres, sense massa atractiu turístic. Finalment arribem a casa de 2 couchsurfers, una andorrana i un sevillà. Ells estan voltant pel món, però han fet parada per treballar aquí i fer quatre estalvis. Així que, molt agraïts, xerrem una estona i anem a dormir.
De costa a costa
