La ciutat, envoltada de muntanyes, poc s’assembla a la idea que en tenien nosaltres. A L’arribar ja ens ho va semblar, de la mateixa manera, alguns turistes que havien trobat pel camí també ens havien parlat del canvi.
Hi ha obres per tot arreu, carrers, carreteres, edificis, voreres… i mitja dotzena de gratacels en construcció just al voltant de la plaça Skanderber, centre neuràlgic de la ciutat.
La plaça pren el nom del ja parlat heroi nacional en la lluita contra els otomans. Actualment peatonal, està envoltada per el Banc Central del país, l’Òpera (regal de Tito), la Torre del Rellotge, la Mesquita Et’hem Bej (una de les poques del món amb frescos que no són les paraules del profeta), l’Hotel Tirana Internacional i el Museu d’Història Nacional.
Això doncs, amb un dia i mig, és suficient per veure la majoria d’aquests monuments i algun més.
Nosaltres comencem pel Museu d’Història Nacional, on després de fet un repàs del paleolític a la fi de la Segona Guerra Mundial trobem a faltar la resta de la història fins a l’actualitat. Per a suplir la carència, visitem també un búnquer convertit en museu per conèixer les pràctiques de la policia de l’època comunista.
Aprofitem per fer un tour guiat que ens permet descobrir algun raconet més, com la casa d’Enver Hoxha fins el barri del Blloku i entendre més sobre la manera de fer dels Albanesos i la seva tolerància.
Així doncs, quatre encàrrecs que teníem pendents, dinem en un restaurant al centre, com si fóssim a casa i cap a l’aeroport falta gent!
