La ciutat pren el nom dels Quaranta màrtirs de Palestina (Ἃγιοι Σαράντα: Agioi Saranda) i del fet que aquí hi hagués un monestir en el seu honor. De fet, els italians li diuen Santiquaranta a la ciutat.
Ens costa una mica trobar l’hotel Vila Xhefri, als afores de la ciutat, però finalment el trobem. Quatre habitacions i una platja privada.
En realitat en aquesta zona no hi ha quasi platges, sinó escalons o terrasses amb tumbones i escales, guanyats al mar. Doncs res, deixem les coses i a fer l’escamarlà a les tumbones. Entre volta i volta i raki i cervesa cobreixem el propietari, en Xhefri i tot i ser difícil la comunicació acabem rient (deu de ser el raki)
Al vespre sortim a Sarandë on es respira un ambient estiuenc i festiu amb moltíssima gent passejant pels carrers. També constatem que si muntessin una escola d’hosteleria, potser podríem tenir feina. I posars a constatar coses, constatem l’absurditat de gastar diners en accessoris estupids per cotxes i toquem (si, toquem) un Mercedes Maybac S600 forrat de vellut negre!!??
El dia següent, amb una previsió de temps un pèl pitjor, decidim anar a visitar les ruïnes de Butrint.
Situades en un lloc privilegiat a la porta d’una albufera, en una petita península, han sigut testimoni del pas de civilitzacions, des dels grecs, romans, bizantins, otomans, els viatgers romàntics com Lord Byron o nosaltres. La visita per les ruïnes val la pena.
Acabem dinant a Ksamil, també dit el Caribe albanès pel color de les seves aigües, en un restaurant una musaka per variar una mica. Al final tots els restaurants de mar o muntanya acaben reduint la carta a 8 plats que ja hem menjat del dret i del revés.
A la tarda relax i preparar la visita a Tirana demà passat.
