Carregats amb les motxilles, pugem a la “Chata” d’en Mario que ens acompanya fins al Lago Desierto. després d’una hora llarga de mal camí arribem. Ja la travessa del pont penjat (on no passen les motxilles) presagia un camí difícil. A més hem sortit tard (les 4 de la tarda) i tenim per davant 14 quilometres de camí.
El que semblava que vorejava el llac plàcidament per la riba, es converteix en un camí que, tot i anar a escassos metres de llac, puja i baixa bruscament, entre estimballs, bosc frondós i paratges inundats on més d’un s’enfonsa fins a mitja cama. Les motxilles, a més no ajuden gaire. En Nacho (el surfer que ens acompanya en la travessa) oblida la càmera en una de les parades, i fa que en retrassem un mica. Tot i això, arribem cap a quarts de deu del vespre, encara amb llum natural, a l’altra punta del llac on fem nit, vora l’edifici de la gendarmeria (l’únic que hi ha)
Al matí, segellem el passaport i enfilem amunt cap a la frontera. A partir d’allà, el camí es converteix en pista i comença a fer baixada. Entre boscos cada cop més frondosos i un paisatge envoltat de muntanyes nevades i rierols que baixen. Després de 18 quilòmetres, arribem a la riba del Llac O’Higgins, d’un color turquesa espectacular,i a la comandància de Carrabiners Candelario Mansilla. Segellem de nou els passaports i fem un parell de quilòmetres fins al moll per esperar el vaixell que arribarà dimecres a la tarda. 24 hores per davant de relax, que aprofitem per dormir, fer-nos la barba, pescar, escoltar música i no fer res.
Puntual, el dimecres arriba el vaixell que després de 3 hores de travessia pel llac ens porta a O’Higgins. Un poblet, creat l’any 1965 i que és considerat l’inici de la Carretera Austral, proper objectiu nostre. Al vaixell entaulem amistat amb en Marius, un suís de Zurich, que passa a formar part de la colla, i ja som 5, i aconseguim entre tots un millor preu al hostel. Primer llit en condicions després de més d’un mes i mig!
