Una cuina econòmica de llenya presideix una estança pintada d’un color blau cel pastel. Un rellotge aturat, penjat sobre la porta ens mostra que aquí el temps no es mou quan un vol, ni com un voldria. De fons les interferències d’una emissora VHF ens recorden perquè som aquí. El mate i el licor de menta ens acompanyes aquesta estoneta de tertúlia. A fora fa vent, un vent fred i cauen gotes intermitentment. Al fons una finestra just sobre el riu des d’on es podrien pescar salmons directament. A la dreta una taula i una cadira (perquè és) a l’estil d’un quadre de Van Gogh. En Vicente és l’únic poblador en uns quants quilòmetres a la rodona.
En Victor i jo hem vingut a demanar ajuda per ràdio, doncs el microbús que veníem ha tingut pana a uns 50 quilometres de Caleta Tortel i en direcció a Cochrane. Quant la ràdio contesta ens informen de què ve una furgoneta i un mecànic… doncs res, paciència i a informar al passatge i al conductor…És el que té la Patagonia… un recorregut de 3 hores n’acaba costant 9!
Abans d’ahir vàrem sortir de Villa O’Higgins amb microbús cap a Caleta Tortel un poble sobre passarel·les, que al nostre punt de vista hauria de fer més esforços per merèixer el títol que li ha atorgat la UNESCO de Reserva de la Biosfera.
Per sortir d’aquí vàrem intentar negociar un bus, cosa que va fer que perdéssim bous i esquelles i haguéssim de dormir acampats a la platja, havent d’agafar el bus del dia següent que ens deixaria a la carretera…. però en fi, el paisatge i la gent s’ho val.
Finalment arribem a Cochrane a les 2 de la matinada i el conductor ens deixa acampar en els terrenys d’un amic…. al cantó del riu, doncs aquí hi ha rius per tot arreu!
