Vàrem arribar fa 3 dies a aquesta ciutat i amb nomes aquest temps ja es fa estimar. Geogràficament és una ciutat que ha crescut al voltant d’un port, amb molt poc espai planer i que s’ha enfilat cap a les muntanyes. Això ha provocat que el poc espai planer l’ocupin uns quants carrers llargs i rectes, però que a la que surts d’aquesta zona ordenada, t’enfiles cap a un dels “cerros” inevitablement. Les cases, de fusta i xapa, estan pintades de mots colors. De manera que a l’horitzó veus les muntanyes colgades de casetes de colors, com si fossin les Faveles de Rio, però un xic més organitzat (de fet no he estat mai a Rio, per tant és una mica gratuït afirmar això). La ciutat compta amb taxis, busos, taxis colectivos, trolebús i ascensors (alguns d’ells no funcionen) a diferents preus i recorreguts. A més, sempre pots anar a peu per guanyar-te el dinar o el sopar.
La ciutat respira bohèmia, cultura i activitat. Al mateix hostel on estem, munten i recomanen activitats, es veuen titelles al carrer, cases de cultura auto-gestionades, biblioteques populars, i un munt de cartells de concerts i activitats, a part d’infinitat de bars i locals on prendre una copa o un Terremoto
Quant a la gastronomia, el plat típic és la Chorrillana. No és res més que un immens llit de patates fregides on hi descansa una barreja d’ou remenat, frankfurt, carn picada o trossejada, tot mot oliós i “sa”. A més la ciutat compta amb nombrosos passatges i escales per on et pots perdre, així com moltíssims murals o grafitis que et fan aturar més d’un cop per admirar-los.
Avui, però, agafem el bus per anar cap al nord, a San Pedro d’Atacama. Chile és un país car (en comparació amb els seus veïns) i el passarem ràpid. Per això farem unes 20 hores llargues de bus, a punt de posar els peus a Bolívia, on entrarem probablement, la setmana vinent
