Valdivia ens atrau només d’arribar. Una ciutat estudiantil, que tot i ser diumenge i mes de vacances, respira activitat. Un cop acampats en un càmping urbà, voltats de pruners que ens proveeixen de fruita, preparem la ruta del dia següent.
La ciutat esta envoltada pels rius Calle-Calle, Cau-Cau i Valdivia. Esta a uns 7 quilòmetres de la desembocadura d’aquest últim al Pacífic, a la zona de Niebla. Aquesta zona és on els espanyols varen fortificar amb 3 castells (un a cada riba i un en una illa al mig del riu.) D’aquesta manera era impossible accedir per mar sense ser vistos i interceptats, de manera que va esdevenir una plaça forta. Fins que l’anglès Lord Cochrane va robar un galió espanyol i va entrar a badar sense problemes. La nit següent va tornar a entrar i va desembarcar a l’illa, a una de les ribes. Amb pocs homes i per sorpresa es va apoderar del forts i varen atacar el tercer. Així es va acabar el domini espanyol en aquesta zona.
Pel camí a Niebla ens parem a la fàbrica de cerveses Kuntsmann a fer una degustació. La tradició cervesera a Valdivia ve de l’època dels colonitzadors del segle XIX, amb una important presència alemanya, varen importar entre altres el costum de beure i elaborar cervesa. De fet si nosaltres haguéssim arribat un dia abans haguéssim pogut entrar i gaudir de la Bier Fest!!!! Quina llàstima no saber-ho!
Un altre atractiu de Valdivia, són els lleons marins i ocells varis que campen pel riu, pescant, dormint i passejant impassibles del trànsit de barques i gent.
Complementen les visites dels turistes, un submarí atracat al riu, un pèndul de Foucault o el Jardí Botànic de la Universitat. Nosaltres fem la migdiada al Jardí i cap al càmping falta gent a preparar el sopar….
