Decidim anar a la selva a fer un tour per veure animals i plantes. El lloc més habitual és Rurrenabaque, uns 400 quilòmetres al nord de La Paz. El camí es pot fer en avió (uns 45 minuts) o en autobús (unes 18 hores). Escollim aquesta segona opció perquè és més econòmica i ens permet estalviar-nos una nit, doncs el bus surt al migdia i arriba a les sis del matí del dia següent. La cosa comença malament, doncs havíem d’arribar una hora abans a la terminal, on ens havien assegurat els mateixos de la companyia d’autobusos que no hi havia problemes de bitllets per viatjar. Arribem i tot ple. Ens diuen que una altra companyia té places, però surt a les 15 (quedaven 5 minuts) i era a 600 metres d’allà. I apa correm-hi cap a mirar si arribàvem a temps. Finalment tenim plaça, pugem i carretera i manta en un dia assolellat. El viatge comença bé (tot i semblar sospitosos en un control d’estupefaents que hi ha al mig de la carretera) i arribem a les 7 de la tarda a Caranavi. Cal dir que la Carretera de la Muerte que vàrem fer amb bicicleta és només el tall més estret i que va ser substituït per 60 km de carretera nova.
La resta fins a Caranavi està en obres, però segueix sent Carretera de la Muerte, amb sentit de circulació invertit i alguns penya-segats molt alts. De fet hi ha moments que tens la sensació d’anar en avió, doncs per la finestra veus el vessant de l’altra banda de la vall, i has de treure el cap per la finestra per veure per on trepitgen les rodes de l’autocar, a uns centímetres de l’estimball. A més està tot bastant enfangat i en obres. Una altra cosa a remarcar és la poca solidaritat entre conductors, que s’adelanten com poden i si s’escau intenten no facilitar el pas de cap manera. Fets els parèntesis, sopem a Caranavi i continuem per una carretera encara pitjor de l’anterior, amb freqüents esllavissades, obres i bastant trànsit que es creua. En alguns punts hem de parar per deixar pas als que venen de cares o a la inversa. La sort és que és de nit i no es veu el fons de la vall. A vegades el bus patina i ha de recular per provar diverses vegades de pujar una pujada enfangada fins al capdamunt. Cap a la una de la nit, el bus es para. Sembla que tenim averia. La gent dorm i el conductor i l’ajudant intenten arreglar-ho. Alguns passatgers, baixen del bus i n’agafen algun dels que passa en la mateixa direcció. La cosa va per llarg i es va fent de dia. Finalment l’averia és una mala reparació per culpa de la tacañeria de l’amo de la Yungueña en una anterior reparació del compressor d’aire. Al matí aconsegueixen que vingui un mecànic que cap a la una té la reparació feta. Mentrestant la gent ha improvisat dinar.
Estàvem parats davant una casa, on al marxar la mestressa ens ha dit que podíem passar a un lavabo que tenia a fora. Doncs bé, hem aprofitat el lavabo i una cuina que tenia en un porxo, unes olles, cocos i hortalisses, que sumat a pollastres que portava el bus i fideus i cebes han fet un bon ranxo per tots plegats. Sortim havent dinat i als pocs quilòmetres hem de fer marxa enrere al poble més proper, doncs la reparació no ha anat bé. Busquen un altre mecànic de motoserres i motocicletes i aquest si, repara correctament el bus. Cap a les 8 del vespre ens posem de nou en marxa amb l’esperança d’arribar de matinada a Rurrenabaque. La cosa sembla anar bé, però a les 10 del vespre parem de nou. Aquesta vegada un accident. Una esllavissada ha tapat part de la carretera, i un camió, al circular molt a la vora del marge s’ha trabucat. El pas que queda entre el camió i l’esllavissada fa pendent i és ple de fang i amenaça qualsevol que passi de quedar-se enganxat amb les rodes del camió tombat. Una quadrilla de gent es posa a treure el fang amb les mans, un treball tan titànic com inútil. Finalment passem la nit al bus, on de passada ens piquen un centenar de vegades algun insecte desconegut (no sabem si formiga, mosquit…)
Al matí, de clar, un valent amb camió i remolc (és una insensatesa anar amb camió i remolc per aquesta carretera) prova de passar i es queda enganxat. Al cap d’una estona apareix una màquina giratòria de les obres de la carretera i aconsegueix desencallar el camió, primer, i el remolc després. Comença a obrir camí i també queda enganxada a les rodes del camió tombat. El camió alliberat ha de finalment estirar i alliberar la màquina que pot acabar d’obrir un carril per la circulació. La màquina se’n va i comencen els problemes. Si fins ara tota la gent estava agrupada i dirigia la operació de rescat (imagineu 300 entesos en tots els temes cridant amunt! a la dreta! vale! més!) ara tothom vol passar a l’hora i hi ha el perill real d’encallar un grapat de camions i busos i altre vegada fer un tap. Per una banda una trentena de vehicles, i per l’altra 4. No és fàcil l’equació?. Com que som dels primers, passem i llestos, però s’ha de dir que en totes les hores ni un policia per enlloc. Això sí, als peatges, perquè aquestes carreteres es paguen hi ha policies… curiós si més no. Finalment i sense massa contratemps més arribem a Rurrenabaque 51 hores després d’haver sortit de la Paz… tota una odissea.
