Sortim de Quito novament amb recança com si marxéssim de casa. Ens acomiadem d’en Paúl i la Isabel i fem via cap a la terminal sud de Quitumbes. Una hora de transport públic i just surt un bus cap a Pedernales, on anem nosaltres. 6 hores de bus direcció el mar enmig de selva i cada cop més humitat. El temps no acompanya i està tot ennuvolat i cauen algunes gotes. De fet és el temps que ha de fer en aquestes dates. Arribem a Pedernales i el poble sembla una mica decadent. Hi ajuda la gran humitat que hi ha que destrossa i embrut els edificis i els núvols grisos. A més és temporada baixa i no circulen turistes, ni nacionals ni estrangers. Fem una volta per la platja i decidim que anirem més cap al nord, a veure si tenim sort i trobem una mica de Sol. El dia següent maletes en mà i un parell de transbordaments de bus per arribar a sis quilòmetres de Mompiche. Pel camí hem conegut en Figu i en Zach. En Figu és un surfista de Mompiche i ell ens dona alguns consells i para una camioneta perquè pugem tots els que esperàvem per entrar al poble. En Zach és un noi de Colorado, (USA) que fa un viatge similar al nostre, en temps i recorregut.
Arribem a Mompiche, un poble al mig de la selva i al cantó del mar. Quatre cases, algun restaurant i pescadors. Ens acomiadem d’en Figu i busquem un hostal. Per ser 3, aconseguim a l’Hotel Pikero, una habitació per cinc dòlars per cap, amb dret a cuina. A la tarda passegem pel poble amb un cel encapotat que deixa caure alguna gota. Definitivament no és el nostre dia.
Els dos dies següents els passem visitant platges, entre elles la Playa Negra, amb una sorra negra i compacta com no havíem vist mai. Sempre pendents de la marea, que no ens atrapi entre els penya-segats i la platja. En algun moment una ullada de sol ens permetia veure un color més clar de l’aigua, però això si, la temperatura de l’aigua era excel·lent. Aprofitem per comprar peix i cuinar un bonito guisat per sopar.
El tercer dia decidim anar a l’Illa de Portete. És una illa a 4 quilòmetres al sud de Mompiche, separada de la terra per una canal d’uns cinquanta metres d’amplada que s’ha de travessar amb canoa. La idea és anar a acampar allà i recollir cocos per veure aigua de coco amb rom i menjar peix. El lloc és espectacular, llàstima del complex hoteler Dechameron que espatlla una mica la vista, però la platja blanca i les palmeres et fan pensar que estàs al Caribe.
Passem el matí a la platja i després de dinar anem a trobar “Donde Tito”, una parcel·la regentada per un personatge anomenat Tito, és clar. Ens han dit que ell deixa acampar i té dutxes i lavabos. Acampem allà, davant la platja i busquem llenya i cocos pel vespre. Els intents de pescar amb ham i cullereta de salmó no funcionen i finalment cuinarem els peixos que hem comprat al matí. Al vespre encenem el foc i amb un forn manual (una caixa metàl·lica amb forats per posar sobre el foc) que té en Tito fem unes patates escalivades a la brasa i llavors, els peixos i uns maduros (plàtans) també a la brasa. Ens passem el vespre parlant, de fet el que té mil històries per explicar i no calla mai és en Tito. Finalment anem a dormir tard amb la remor de les onades al costat.
Al matí següent anem recollint sense presses i en Tito ens prepara un esmorzar. Passem el matí llegint, en Zach fent malabarismes i descansant. Finalment a la tarda tornem a Mompiche, doncs el diumenge al matí sortim a les sis per arribar a Quito aviat per comprar uns bitllets directes a Cali. Hem descartat la idea de creuar a Colombia en vaixell o per la part de la costa nord d’Equador pels perills que comporta i que tothom ens avisa: narcotràfic i guerrilles.
