Sortim d’Himarë ara amb la intenció de parar-nos a una de les poques platges verges que queden aquest país. És una petita platja d’uns 300 metres de llarg a la que has d’arribar baixant per un penya-segat (no patiu, ja hi ha cordes i és un bon camí, on el perill més gran és murar de no tirar cap pedra al cap d’algú dels que hi ha a baix)
Passem una hora a la platja fins que el Sol ens comença a torrar i es comença omplir de gent que arriba en barca.
Posem rumb cap a Girokastër. Acabem de fer la Ribera albanesa passant de llarg per Sarande (més endavant us amplio l’etimologia) i la deixem pel cap de setmana on tenim prevista una visita, i enfilem cap a l’interior parant-nos a dinar en un restaurant quasi grec.
Els núvols van creixent i arribem a Girokastër amb el cel tapat. Girokastër és una ciutat que sembla un laberint i ens liem una mica bastant al posar-nos amb el cotxe per alguns carrers on no tocava. Al final cap conseqüència greu. Això sí ens toca pujar a peu amb les maletes fins on hi ha l’hotel. Per si no ho he dit abans, Girokastër és una ciutat le que no és planera i acabem caminant un quilòmetre i 100m de desnivell com si fossin sherpes. A mig pujar comença a ploure.
Un cop passada la pluja, sortim a fer una volta i a sopar i deixem pel dia següent la vista al poble.
